ELS NENS DE LA LLAUNA

A Burkina Faso hi ha molts nens i nenes. Pots estar en un lloc on no es veu cap persona i, de cop, comença a sortir canalla, no saps d’on, que et ve a veure. Els pots veure al camp, pastorant quatre cabretes, a la vora de les carreteres traginant llenya al cap, o oferint-te menjar; alguna adolescent amb un infant petit a l’esquena que pot ser el seu germà (o, fins i tot, el seu fill)… En general, tots alegres i, els més petits, jugant amb qualsevol cosa. Al camp, on hi viu aproximadament el 85% de la població, sembla que les mancances  siguin més suportables.

A ciutat, també hi ha molts nens pels carrers. Al vespre, pot ser que en vegis algun dormint en un racó i, sempre tens l’esperança que no es quedarà allà tota la nit…

Hi ha, però, uns nens (no nenes) que a mi em trasbalsen cada cop que els veig, jo els anomeno els nens de la llauna. Són nens que van totalment esparracats i porten una llauna  a la qual han fet dos forats, se li ha passat un cordill, i la porten agafada pel cordill o penjada a l’espatlla; són llaunes grans de tomàquet. Demanen caritat, van sempre en petits grups… Són nascuts al camp, fills de musulmans que, sovint tenen més d’una dona i molts fills per mantenir. Porten els fills a la ciutat i els deixen en una escola alcorànica perquè els ensenyin l’Alcorà. Els nens queden  a càrrec d’un “mestre” que pot ser que tingui més de cent “alumnes” i no cobri cap sou. El sou li han de proporcionar els nens. Els càstics són durs. Els peguen si no porten diners i, també els peguen si no en porten prou, i mai en porten prou… Quan estan demanant pels carrers no van mai sols, sempre van en grup, segurament perquè la mútua companyia és l’única cosa que tenen.

Per Anna Garcia Pons

L’AIGUA

“Vaig acostar la galleda als seus llavis. Ell begué, els ulls clucs. Tot era dolç com una carícia. Aquella aigua era quelcom ben diferent d’un aliment. Havia brollat de la marxa sota els estels, del cant de la politja, de l’esforç del meu braç. Era bona per al cor, com un present.”                                      

DE SAINT-EXUPÉRY, Antoine. El Petit Princep. Emecé Editores

 

Ja fa temps que a casa nostra parlem de l’aigua. Les darreres setmanes, amb molts pantans buits i la pluja que no arriba, el tema de l’aigua ha passat a primer terme. Davant la possibilitat de patir restriccions a l’estiu, calia buscar solucions, a curt i a llarg termini.

Es portarà l’aigua del Segre, de l’Ebre, o potser de França?

Saura vol portar l’aigua del Segre.

Picabaralles polítiques al govern de la Generalitat.

Els que anteriorment tenien clar el tranvasament de l’Ebre, ara s’abstenen.

Es portarà l’aigua de l’Ebre.

Qui ho finançarà? Es deixaran de fer altres obres?

El president Montilla s’entesta a dir que no és un transvasament.

Andalucia, València, Murcia i Madrid, també volen transvasament.

Ara, estalviem aigua?

Desalinitzadores de cara al futur.

Aquest llistat d’afirmacions i d’interrogacions que no pretén pas ser exhaustiu, podria fer referència, canviant alguna cosa, a una altra ciutat que no fos Barcelona. Podria fer referència a un país europeu. Hi ha països als qual no podria fer referència, perquè estan a anys llum de la nostra situació pel que fa a l’aigua i a moltes altres coses, que ara no vénen al cas. Burkina Faso és un d’aquests països.

Burkina Faso té al voltant d’uns 15 milions d’habitants dels quals un 85% viu al camp. L’economia del país és de subsistència. Aproximadament la meitat de la gent que viu al camp no té accés a l’aigua. Tenir accés a l’aigua vol dir que tenen un pou al poble, o sigui que tothom ha d’anar a buscar l’aigua allà. Els que no tenen un pou han d’anar a buscar l’aigua on sigui, i pot ser que hagin de fer fins a deu quilòmetres o més (depenent de l’època de l’any) per trobar-la. La dona és la responsable de l’aigua; s’aixeca molt d’hora i es posa en marxa amb un bidó que es posarà al cap. Carretejarà uns 20 litres d’aigua i, segurament, una criatura petita a l’esquena. Seran les filles, quan tinguin l’edat necessària, qui l’ajudaran a anar a buscar aigua. Quan les dones tornin amb l’aigua, hi haurà una altra feina a fer,  posar-se a picar els cereals fins a triturar-los per fer el menjar…

De la gent que no viu al camp (un 15%), més de la meitat tenen aigua corrent.

Fer un pou costa aproximadament 11.000 euros.

Segons M.L. Bouguerra (1):

L’aigua contaminada mata cada dia, a tot el món, 6.000 infants.

Diàriament, a tot el món, moren 36.000 persones per manca d’aigua potable i per manca de sanejament .

Més de mil milions d’éssers humans no tenen accés a l’aigua potable.

(1)     BOUGUERRA, Mohamed Larbi. Les batailles de l’eau. Pour un bien commun de l’humanité. Éditions Enjeux Planète.

Per Anna Garcia Pons

Conte de Burkina Faso

En un temps molt molt llunyà, una jove   aranya mascle s’ enamorà de la lluna. A la nit  li parlava i durant el dia l’enyorava. Volia casar-se amb ella, i  teixí una immensa xarxa per poder arribar al seu costat. El dia en què tot estava a punt, plogué  i perles d’aigua quedaren retingudes allà on els fils de la teranyina s’encreuaven. A la nit, l’aranya llançà amb força la xarxa. La lluna, però, va tenir por d’un amor tan foll i s’aprimà fins a desaparèixer. L’aranya, en no veure-la, deixà anar la teranyina que  continuà sola  fins a l’infinit. Al cel, els fils no es veuen. Els nusos sí, són els estels.

Per Anna Garcia Pons

Reelaboració d’un conte de Bwéni Soalma. Au vent des brousses du Burkina Faso. L’Harmatan. París, 2006

LA INTEL•LIGÈNCIA DE LES GALLINES

Els burkinabé són hospitalaris i amables. Anant amb cotxe per l’àmbit rural, les persones et saluden efusivament aixecant un braç i movent la mà, com fem nosaltres. Els nens, fins i tot, salten i criden. El que diuen és “blanche!”, “nazara!”, “tubabú!”… Francès, moré i dioulà.

Si has d’anar a un poble en concret, hi arribaràs i no sabràs com. No sembla possible que es pugui arribar a un lloc sense seguir cap camí, però, aquesta, és la nostra percepció, ells saben ben bé cap on han d’anar, encara que, pot ser, que el suposat “camí” es transformi en una mena de llac, si és època de pluges. Quan finalment arribes al lloc de destí, la rebuda és molt càlida i les salutacions també. Allà on no hi ha escola, la llengua francesa no hi arriba, i encara que hi hagi escola, pocs adults saben francès.  Així que et trobaràs amb algú al davant que et dóna la mà i te la manté agafada mentre va dient un munt de coses que no entens. Amb el temps, aprens que t’estan preguntant com estàs, si la teva salut és bona, com està la teva família…

Recordo quan vaig anar a un poble on no havien vist mai cap persona blanca. Els nens petits ploren i no volen ni mirar-te. Arrepenjada al cotxe i a punt de marxar, vaig notar una mà que em fregava suaument la pell del braç, em vaig tombar i era una nena d’uns dotze anys que intentava veure què hi havia a sota de la meva blancor. Més endavant, a casa d’uns amics, una nena de dos anys que primer no em volia ni veure, va acabar adormint-se moltes vegades a la meva falda, això sí, sempre fregant-me el braç amb la seva mà; un dia li vaig preguntar a la seva mare si aquest era un hàbit que ella tenia abans d’adormir-se i em va dir que no.

Els pobles estan separats els uns dels altres. Un poble està format per un conjunt de cabanes (l’habitatge és diferent segons l’ètnia) més o menys disperses en una extensió de terreny. Hi ha cabanes que formen com un cercle, al mig del qual hi ha un terreny comú; els habitants són d’una mateixa família. La família africana és la família extensiva, la gran família. La vida, però, transcorre a l’aire lliure. En plena sabana es poden trobar grans arbres, i allà on hi ha un arbre a sota hi ha vida.

Les carreteres i els camins també són plens de vida: una llarga corrua de dones amb els seus vestits de colors, els embalums al cap i els infants a l’esquena, que van o vénen d’un mercat; nens i nenes jugant; nenes venent alguna cosa (bananes, ous…); un home en bicicleta amb dos pollastres morts lligats amb un cordill, un carret ple fins dalt de llenya estirat per un ase cansat i un nen que el guia; un nen amb un troç de tronc vigilant una vaca, gallines…

Les gallines no paren de moure´s i picotejar per tot, busquen menjar. Fins i tot s’atreveixen a creuar la carretera. Els conductors van tocant la bocina perquè tothom s’aparti, però un dia que unes gallines i els seus pollets travessaven la carretera (el conductor tocava la bocina, però no aminorava la marxa), vaig veure com la darrera gallina passava a millor vida.

A Ouagadougou, a casa els meus amics, al pati hi ha gallines, i al carrer, també. Un carrer lluny del tràfic caòtic del centre,  sense asfaltar, com la majoria de carrers, amb nens jugant a pilota, i amb gallines i pollets amunt i avall. Les gallines de casa surten al carrer i també n’hi ha del carrer que entren a casa, de manera que pots tenir a casa gallines que no són teves, i tenir les teves a fora. Vaig preguntar si això representava algun problema i em van dir que no perque totes les gallines coneixien casa seva i al vespre no en quedava cap al carrer.

Un dia, asseguda a la porta de casa, un nen amb una pistola de plàstic, que disparava una mena de raig de llum, empaitava les gallines; quan el raig de llum es posava damunt d’elles, les gallines corrien istèriques i els pollets al darrera. Van passar dos veïns i em van saludar. Més tard, va venir un home que anomenant-me “blanche” em va dir, essencialment, que alguna cosa li feia mal i necessitava diners per anar a la farmàcia (blanca = diners). Quan ja estava a punt d’entrar a casa perque començava a fer-se fosc, vaig veure dues gallines a la porta que no paraven de moure’s i fer soroll; vaig obrir la porta i van entrar al pati esperitades.

Per Anna Garcia Pons

EL LLAC DE TENGRELA

A pocs quilòmetres de Banfora, i després d’un poble anomenat Tengrela, es troba un llac que porta el mateix nom que el poble. És fascinant. Allà hi conviuen, en completa harmonia, peixos, nenúfars i hipopòtams. A la tarda s’hi pot trobar algun pescador que des de la seva barca recull les xarxes, també alguna dona rentant i alguns nens jugant dins l’aigua. Tot plegat ni una dotzena de persones. Cap casa a prop, ni res que destorbi la pau i la sensació de benestar que produeix la visió d’aquest llac idíl.lic. S’hi pot fer un passeig en una petita piragua, però no està exempt d’aventures…

Érem sis persones a la piragua, comptant el barquer. Cadascú ocupava un lloc i no es podia moure per no desequilibrar el pes. Enmig dels nenúfars i quan encara no veiem els hipopòtams va començar a entrar aigua. Vam passar la resta del viatge traient aigua de la barqueta amb una mitja carabassa, i això ens va permetre arribar a bon port.

El barquer era senufo. Els senufo són una de les moltes ètnies que hi ha a Burkina Faso (una seixantena). Ells són els que pesquen al llac des de fa moltes generacions. Home molt amable i atent, a la tornada del passeig, va anar agafant nenúfars i amb ells va fer uns collarets. El treball era el d’un vertader artesà, no vam, però, poder veure treballar els seus dits perquè el teníem a l’esquema, en un extrem de la piragua i no ens podíem tombar per veure’l.

El llac és molt gran i en arribar al petit i rudimentari embarcador de l’altra banda, ja havien desaparegut en la llunyania els hipopòtams, la dona que rentava roba i els nens que es banyaven. Una altra dona hi havia allà que també rentava i uns altres nens que jugaven a la vora de l’aigua. Era com si el temps s’hagués aturat o, millor, com si estéssim fora del temps. Vam marxar d’allà amb una sensació difícil d’explicar i, també difícil d’oblidar.

Per Anna Garcia Pons

El príncep blau

Vaig sortir del núvol blanc en què dormia cada nit per evitar els mosquits i vaig anar al lavabo. A la mà portava una llinterna… De cop, el meu peu va topar amb alguna cosa, vaig enfocar la llinterna al terra, i, damunt les rajoles, un animal ródo i gran cop un puny estava  immòbil, enlluernat per la llum. De color marró, rugós, com petrificat… era un gripau!

Vaig coincidir amb ell alguna alguna altra vegada. I jo, volia saber què feia aquell príncep blau en aquell lloc, però la meva curiositat  no era compartida per la resta d’habitants de la casa. Finalment, algú em va dir que aquell “animalet despistat” deuria haver sortit d’algun bassal format per les inundacions de l’1 de setembre (2009). Però, quan jo el vaig trobar ja havien passat més de dos mesos del dia dels aiguats!

És evident que el gripau buscava casa, no sé què ha estat d’ell. Però, sí que sé que, cinc mesos després de les inundacions, bona part de les famílies que van perdre la casa, i les poques pertenences que tenien, viuen encara als campaments de tendes, a Ouagadougou. La sol·lidaritat burkinabè ha fet que la resta s’hagi recol.locat a cases de familiars, amics, veïns.

Sovint, penso què hagués passat si li hagués fet un petó al gripau…

Per Anna Garcia Pons

COTXES, ESPAI, TEMPS…

Els taxis, vells i polsosos, sembla que hagin de desmontar-se d’un moment a l’altre. O no hi ha maneta per obrir la finestra, o la maneta cau quan la toques, o el conductor t’ofereix l’única maneta que queda, tots ens l’anem passant per obrir les finestres i, després la hi tornem. També pot ser que en tancar la porta del vehicle caigui el vidre de la finestra…

No hi ha problema en trobar un taxi que vagi en la mateixa direcció que tu vols, tant és que vagi ple com vuit, sempre s’hi cap. El taxi ple (i quan dic ple, vull dir ple) va deixant els passatgers en els seus destins. Dos-cents frans CFA (menys de mig euro) per passatger, per dins la ciutat; primer, però, s’ha de concretar el preu.

És evident que la seva concepció de l’espai és diferent a la nostra i no està relacionada amb les places que té un cotxe, sinó en les persones “que hi caben”. Portis l’equipatge que portis, també hi cap; la baca i/o el portaequipatge poden quedar tan plens que penses que segur que caurà alguna cosa (o tot), però una lligada per aquí i una per allà, i el cordill fa miracles. I si cau alguna cosa tampoc passa res, es recull i punt… “Pas de problème!”.

Si vols anar una mica més lluny, també pots llogar un cotxe per anar, posem per cas, al País Lobi, al sud de Burkina Faso. La carretera no està asfaltada, la terra vermellosa entra per les finestres obertes, quan arribaràs allà semblarà que t’hagis fet un bany de color als cabells que seran de color rogenc. Continuem, en un moment donat es pot punxar una roda del cotxe (aquí també ens passa!), però el cotxe no porta “gat”. Sort que el conductor, que és molt hàbil, començarà a recollir pedres grosses de la vora de la carretera i fabricarà un gat per poder canviar la roda. Mestrestant, nosaltres ens internem a la vegetació i fem alguna “necessitat”, quan tornem tot és a punt i continua el viatge. És llavors quan el conductor ens diu rient que estàvem passant per una reserva d’animals.

Si es vol anar encara més lluny es pot llogar un tot terreny i anar, des de Bobo-Dioulasso, a Mali (Mopti, Djenné, País Dogon…), o a Benin. Les possibilitats de tenir avaries són més, és clar!, poden ser, per exemple, set. Algun problema amb el canvi de marxes, amb l’oli, amb els frens… Normalment els xofers i els guies són força traçuts i solucionen algunes coses; si surt molt de fum d’una roda, el guia treurà la roda i es posarà a sota el cotxe, previament haurà agafat una petita tija d’un arbust i un plàstic, i solucionarà el problema. Penses que en el primer poble buscarà un taller, però no, farem tot el viatge amb la tija i el plàstic. Si el guia o xofer no ho pot reparar, la cosa ja és més complicada, cal temps…

La concepció que allà es té del temps no és la mateixa que la que nosaltres tenim. Per a nosaltres, el temps “mana” és a dir, estem supeditats al temps, en depenem; això és així perquè considerem el temps com quelcom independent, objectiu i mesurable. Per als africans, en general, el temps no és una cosa que tingui una entitat pròpia, és subjectiu, i són les persones les que el “creen”, apareix quan hi ha activitat (en sentit general), però, en qualsevol cas, el temps depèn de les persones i no a la inversa com a la nostra societat.

Un altre aspecte a tenir en compte, i que en certa manera està relacionat amb el temps, és el fet que nosaltres tenim moltes “coses a fer”, més o menys importants, hi ha moltes coses que ens preocupen i, sovint, no ens adonem  que no totes són importants. A Burkina Faso i a bona part d’Àfrica els preocupa el que és essencial, i més tenint en compte que el país del qual parlem és un dels països més pobres del món i la seva economia és de subsistència. Per tant, hi ha coses essencials com tenir aigua, menjar, salut; també és important pertànyer a un grup (família extensiva…) perquè la solidaritat garanteix la supervivència. Les altres coses no són realment importants.

Per Anna Garcia Pons

LA PLUJA

Recordo molt bé el dia que vaig veure un cel absolutament fosc que semblava que hagués de caure damunt nostre. No va ser així, però sí que els núvols van descarregar una tormenta monumental, com així acostuma a ser a l’època de pluges, en aquest país. Era just a la sortida del museu de Bobo-Dioulasso. Al museu hi havia, entre altres coses, un fetitxe que em va interessar i encuriosir molt. Era una figura de fusta que representava el cap d’una mena d’animal, no sé quin. Me’l vaig mirar una bona estona i, també, li vaig passar la mà per damunt. Després vaig veure que l’etiqueta de sota la figura deia que era un fetitxe per provocar la pluja…

Per Anna Garcia Pons

Part natural

A Burkina Faso, en una visita al poble de Tanseiga, al llarg de la meva estada al país l’octubre i novembre de 2009, les dones manifestaven la necessitat de tenir un dispensari al poble. Una dona, en un to distès i un somriure als llavis, va afirmar amb fermesa que si ella tingués una altra criatura, a l’hora del part no aniria al dispensari i la tindria al poble. A casa nostra, això pot representar voler tenir un part “natural”… Però, la dona que parlava no anava en aquest sentit. Va mirar la criatura que tenia als braços i que estava mamant en aquell moment i, senyalant-la, va dir: “aquesta va arribar quan estavem a mig camí del dispensari”. Cal dir que el dispensari de què ella parlava està molt lluny del poble, que la hi portaven en bicicleta, que els camins, sovint, són inexistents, que era l’època de pluges… i que ella va parir, literalment, damunt del fang.

Per Anna Garcia Pons